domingo, 15 de diciembre de 2013

Entropia mental, amb convidat especial

Capbussada inesperada a l’interior. L’estúpida creença infantil de respirar sempre més del compte per tal de veure si l’aire dels pulmons em pot fer volar, avui em salva la vida. Somriure de mirada esbiaixada; increïble la quantitat de coses pot arribar a guardar la buidor. Tot i això, mal après el Mite de Pandora, i és que la buidor s’ha de tocar, per molt que cremi, que pesi. La letargia només accentua el final, per molt que l’endarrereixi.

Recuperem el control; petó al braçalet i somriure regat. No hi respiro bé; massa pols, segurament. Hora de fer endreça, fàcil tasca quan es tracta de records. Els emmarcaré amb marcs preciosos; marcs d’aquells que et fan quedar bocabadat, d’aquells que et mostren que estàs davant d’una obra d’art valuosa així encara quan no en tens n’idea. Encara no els penjaré, però, quedarien deslluïts entre tanta brutícia i desordre. Els guardaré entre llençols suats i vells. Bells. Llençols amb història, d’aquells que et fan sentir com a casa, d’aquells que tenen olor i, fins i tot, so. Llençols testimonis. Deixa’m posar post-its grocs al darrera identificant cada moment, amb nomenclatures, ja ho saps, no fos cas que el temps no ens fos just. A fora plou, però res m’atura ja, només necessito un petit descans.

Obro les finestres per agafar aire i frego els bassals de les goteres. Quan faci sol, pujaré al terrat a veure per on s’escola l’aigua, però avui no toca, que tinc feina i fa fred. Deu n’hi do, si fa fred... No me n’havia adonat. Decideixo encendre la calefacció i em perdo entre el fum des d’una cantonada. És com el matí posterior a una gran festa, les restes del menjar i les begudes s’apilonen al terra junt amb aquelles que no van arribar a ser fetes servir. És dolorós, haver comprat més del necessari. ‘Què en faig ara de tot això que sobra?’ M’aixeco del meu refugi amb desgana, sense voler posar fi a la gran ressaca emocional i començo a recollir.
Maleeixo entre xàfecs el haver-me prestat voluntària per participar en la festa. Em plantejo si realment va valer la pena, ara que l’emoció ja s’ha acabat. Em trobo de tant en tant amb un ‘i si...?’ resultant ferida en el combat, veient-hi en verd. Aleshores, trobo ampolles d’Estrella i embolcalls, trobo pintura acrílica i llenços. Trobo patates, ampolles d’aigua i boquilles. Ensopego amb rialles que eixorden, amb silencis que calmen. Sobretot, em trobo amb la teva mirada clara i recordo les promeses abans de la Solució Final.   


Sento de lluny un tren que no s’atura, que té pressa, però que diu que algun dia tornarà. Gràcies, de veritat.

Żegnaj, moja miłość

domingo, 8 de diciembre de 2013

R-PF1. Introduint el caos

De ballar amb el caos, sovint quedo reduïda al res, perduda en un mar de pretensions inconformistes que s’emmascaren sota el pretext d’idealisme revolucionari. Oblido la funció dels prefixes i em crec el meu paper de pseudofilòsofa i, demostrant ser una noia (que no una dona) de recursos, em cobreixo les ferides tot simulant una capa amb els llençols d’un llit desfet setmanes ençà. Aleshores, convertida en una justiciera d’ulls rodons infantils, surto a pacificar el món, intentant arribar a la llibertat tenint en compte la moral (judeocristiana). Resultat? Una ànima vegetariana dins d’un cos (auto)canibalista.

Aquesta és una de les coses absurdes que al meu sentit del tumor li encantarien, de fet, li encanta. A vegades l’he vist amagat entre esbarzers observant el llarg procés de preparació de la processó cap al lliure albir, quan la porta de la gàbia està ben oberta. Maleïda miopia.


Vitalista i narcisista, s’autoanomena la destrucció. I somric, des del cor. 

(La gran) Francesca Woodman, SELF-PORTRAIT, PROVIDENCE (NUDE WITH GLASS)



Weg, weg zur Freiheit