Capbussada inesperada a l’interior. L’estúpida creença infantil de respirar
sempre més del compte per tal de veure si l’aire dels pulmons em pot fer volar,
avui em salva la vida. Somriure de mirada esbiaixada; increïble la quantitat de
coses pot arribar a guardar la buidor. Tot i això, mal après el Mite de
Pandora, i és que la buidor s’ha de tocar, per molt que cremi, que pesi. La
letargia només accentua el final, per molt que l’endarrereixi.
Recuperem el control; petó al braçalet i somriure regat. No hi respiro bé;
massa pols, segurament. Hora de fer endreça, fàcil tasca quan es tracta de
records. Els emmarcaré amb marcs preciosos; marcs d’aquells que et fan quedar
bocabadat, d’aquells que et mostren que estàs davant d’una obra d’art valuosa
així encara quan no en tens n’idea. Encara no els penjaré, però, quedarien
deslluïts entre tanta brutícia i desordre. Els guardaré entre llençols suats i
vells. Bells. Llençols amb història, d’aquells que et fan sentir com a casa, d’aquells
que tenen olor i, fins i tot, so. Llençols testimonis. Deixa’m posar post-its grocs al darrera identificant
cada moment, amb nomenclatures, ja ho saps, no fos cas que el temps no ens fos just.
A fora plou, però res m’atura ja, només necessito un petit descans.
Obro les finestres per agafar aire i frego els bassals de les goteres. Quan
faci sol, pujaré al terrat a veure per on s’escola l’aigua, però avui no toca,
que tinc feina i fa fred. Deu n’hi do, si fa fred... No me n’havia adonat.
Decideixo encendre la calefacció i em perdo entre el fum des d’una cantonada. És
com el matí posterior a una gran festa, les restes del menjar i les begudes s’apilonen
al terra junt amb aquelles que no van arribar a ser fetes servir. És dolorós,
haver comprat més del necessari. ‘Què en faig ara de tot això que sobra?’ M’aixeco
del meu refugi amb desgana, sense voler posar fi a la gran ressaca emocional i
començo a recollir.
Maleeixo entre xàfecs el haver-me prestat voluntària per participar en la
festa. Em plantejo si realment va valer la pena, ara que l’emoció ja s’ha
acabat. Em trobo de tant en tant amb un ‘i si...?’ resultant ferida en el
combat, veient-hi en verd. Aleshores, trobo ampolles d’Estrella i embolcalls,
trobo pintura acrílica i llenços. Trobo patates, ampolles d’aigua i boquilles. Ensopego
amb rialles que eixorden, amb silencis que calmen. Sobretot, em trobo amb la
teva mirada clara i recordo les promeses abans de la Solució Final.
Sento de lluny un tren que no s’atura, que té pressa, però que diu que
algun dia tornarà. Gràcies, de veritat.
Żegnaj, moja miłość
